Dilluns, 21 d'octubre

Continuem amb Javier Sampedro i la seva Ciència recreativa (seguiu el link si ho voleu llegir en castellà).

Neurobiologia de la migdiada

Dormim per descansar, ¿oi? Doncs la veritat és que no està gens clar. Per descansar n’hi hauria prou amb ajeure’s a qualsevol lloc. Per què, a més a més, hem de perdre la consciència, amb els perills i molèsties que això comporta? És que l’evolució biològica és estúpida del tot?

El gran científic alemany del segle XIX Friedrich August Kekulé va estar a punt de perdre la salut per una desconcertant paradoxa de la química del seu temps. Kekulé estava segur que les molècules orgàniques es basaven en llargues cadenes d’àtoms de carboni. Cada carboni pot formar quatre enllaços, i en fa servir alguns en associar-se als seus carbonis veïns en la cadena, i la resta en associar-se a altres àtoms, com l’hidrogen. Però hi havia una molècula orgànica, el benzè, la fórmula del qual (C6H6) no lligava ni en pintura amb aquesta teoria. Faltaven dos hidrògens. Què se n’havia fet d’ells? El trencaclosques no semblava tenir solució.

De cop, una nit de 1865, Kekulé va somiar amb una serp ( la cadena del benzè) que s’agitava sense parar... fins que es va mossegar la cua. Allà es trobava la solució! La molècula de benzè no era pas una cadena linial, sinó circular. Per això li faltaven dos àtoms d’hidrogen: els dos carbonis terminals s’havien desempallegat d’ells per poder unir-se un a l’altre i formar un anell. Totes les dades aïllades o contradictòries de la química orgànica van encaixar de cop en un esquema coherent gràcies al somni de Kekulé. Li podem dir a això "descansar"?

Steven Laureys i Pierre Maquet, de la Universidad de Lieja, han presentat en el darrer congrés anual de l’Organització per a la Cartografia del Cervell Humà, celebrat a Japó durant la segona setmana de juny, un experiment que potser podria aclarir el misteri de Kekulé. Els investigadors belgues van ensinistrar uns voluntaris -mai faltaran voluntaris per a aquest tipus de coses?- perquè premessin un botó a tota velocitat cada vegada que aparegués una llum en una posició determinada de la pantalla. I els van sotmetre a un escàner cerebral no només mentre feien la prova, sinó també mentre dormien en acabar la jornada. El resultat sorprenent va ser que les mateixes xarxes neuronals activades durant la prova es reactivaven després durant el son.

Encara més: en una prova semblant, però modificada perquè les llums no apareguessin a l’atzar a la pantalla, sinó seguint una pauta complexa i desconeguda per als voluntaris, els cervells d’aquests van activar durant el son – a més de les mateixes xarxes d’abans- una zona que sabem que està implicada en l’aprenentatge de la gramàtica i de les successions de símbols ( anomenada nucli caudat). I el que és més interessant: l’endemà, els voluntaris havien millorat en la prova ( trigaven menys a prémer el botó), com si el seu cervell hagués desxifrat durant el son la pauta complexa que seguia la llum en les seves aparentment caòtiques aparicions a la pantalla. ¿Ho veuen? La serp de Kekulé. Així és exactament com l’investigador Laureys interpreta els seus propis resultats: el cervell intenta resoldre durant el son els problemes que l’han obsessionat durant el dia.

Els experiments anteriors es referien al son nocturn, però la neurobiologia més recent també ha trencat una llança per aquell modest i oblidat costum dels nostres avis: la migdiada. Els investigadors de Harvard Sara Mednick i Matthew Walker acaben de demostrar (Nature Neuroscience y Neuron, números de juliol) que una simple migdiada de mitja hora és capaç de millorar l’execució d’una tasca mental, prèviament malmesa pel cansament d’haver-la practicada durant tot el matí. I el que encara és millor: si la migdiada dura una hora en comptes de mitja, la recuperació és encara més gran. Massa bo per ser veritat? Doncs esperin, que encara queden les postres.
En un experiment, Mednick y Walker han pogut concloure que la millora en l’execució de la tasca és responsabilitat d’una fase del son anomenada "son no REM del segon estadi". El nom de la fase no importa. El que importa és el que Walker n’ha dit: " Aquesta és precisament la part del son nocturn que resulta suprimida quan un matina".

Entra dins el possible que algun cap, directiu o gestor estigui llegint això, així que recopilem els resultats: dormir millora el rendiment intel.lectual; una migdiada de mitja hora és bona; si és d’una hora, encara millor; i matinar no és una idea encertada: Visca Lieja. Visca Harvard.



lasius i neglectus
21.10.02

 
Dimarts, 15 d'octubre

16 cm

En el fons, el penis és un dels membres més sensacionals de la nostra anatomia. Ho demostren la prestigiosa científica Lynn Margulis i l'assagista Dorion Sagan, en el seu llibre Dança misteriosa. L'evolució de la sexualitat humana, on realitzen un estudi comparat dels diferents penis dels primats. Els resultats són, en aquest aspecte, molt precisos: el penis humà és amb molta diferència el més gran (16 cm). Margulis i Sagan troben aquest fet escandalós, sobretot perquè el membre de l'home és quasi cinc voltes més gran que el del pobre goril.la, posseïdor d'una mena de berrugueta somorta i reticent, d'escassa alegria. I aquest fet sempre ha intrigat els antropòlegs. Quines han estat les causes de la disparitat de les mesures fàl.liques? Respon a una inapetència genèsica del col.lectiu femení goril.la, o, al contrari, a una avarícia explícita de l'espècie humana? Perquè, tot s'ha de dir, també és la que posseeix els testícles més grans. Sols el ximpanzé l'avantatja lleugerament. Quines pressions selectives ha patit l'espècie humana per arribar a aquesta situació?
Alguns evolucionistes especulen si el penis antigament tingué una funció intimidatòria, si va actuar com una mena de senyal de perill, de bandera que s'arborava en els moments de l'aproximació d'altres mascles. O si tan sols ha evolucionat per donar major plaer a les femelles. No obstant això, l'opinió més generalitzada és que la major longitud del penis permet dipositar l'esperma més prop de l'òvul, cosa que té un valor evolutiu inqüestionable, sobretot quan hi ha una alta competitivitat entre els mascles. I com molt bé escriuen Margulis i Sagan: "disposar d'uns testícles i un penis grans sols té avantatges en condicions de promiscuïtat generalitzada". El raonament, doncs, no pot resultar més materialista: com més llarg siga el penis i major nombre d'espermatozous allibere més possibilitats de tenir èxit i de desbancar el mascle que ha copulat primer amb la femella.
Tot això ve a confirmar de nou l'alta promiscuïtat sexual existent entre aquells primers homínids... De tota manera, siga quina siga la causa real de la nostra primacia, resulta evident que aquesta singular prolongació ha facilitat molt les coses a l'espècie humana. Els 16 cm dels humans (enfront dels 8 dels ximpanzés i els 4 dels goril.les) han estat clarament providencials. I no es tracta d'una exageració: és un fet establert per l'evidència.....

Aquest artícle pertany al llibre Bestiari de l'escriptor Martí Domínguez.
Si en voleu llegir més clickeu aquí.


lasius i neglectus
15.10.02

 
Dilluns, 7 d'octubre

Ens agrada la ciència, no ho podem evitar. Reservem aquest espai del formiguer a tots els articles científics que despertin la nostra curiositat. De moment, us convidem a participar amb Javier Sampedro de la seva Ciència recreativa. Podeu fer boca amb aquest article titulat "El cuervo era él". Seguiu el link si voleu llegir-lo en el seu idioma original.

El corb era ell

El zoòleg Alex Kacelnik, de la Universidad de Oxford, presenta avui en la revista Science uns resultats sorprenents. El març del 2000, Kacelnik va apresar una femella jove de Corvus moneduloides, una espècie de corb típica de Nova Caledònia. Les femelles d’aquesta espècie avorreixen la solitud – encara que no sabem ben bé les seves raons, com veuran més endavant-, per tant els científics li van comprar un mascle en un zoo de l'illa i se'n van endur la parelleta a Oxford.

Fa uns mesos, Kacelnik va sotmetre els seus corbs a la prova següent. Els va posar un tros de carn en un petit recipient, semblant a un cubell de fregar en miniatura, amb la seva nansa i tot. I el va ficar en el fons d’un tub allargat, de manera que els ocells no poguessin agafar-lo amb el bec. També van deixar per la zona dos filferros: un de recte i l’altre en forma de ganxo. La femella va agafar ràpidament amb el bec el filferro en forma de ganxo, i el va utilitzar per pescar el recipient de la carn enganxant-lo per la nansa. Perfecte.

No havia estat pas fruit de la casualitat, perquè la femella va repetir l’operació quatre vegades, cada vegada que els zoòlegs li posaven un nou recipient amb carn en el fons del tub. Però la cinquena vegada, el mascle, que fins aleshores no havia fet res de profit, enxampà el filferro en forma de ganxo i se’l va endur a un altre lloc, no em preguntin pas per què. I Kalcelnik va observar bocabadat el que va fer llavors la femella: es va acostar a l’altre filferro, va trepitjar un del seus extrems amb la pota, i va fer servir el seu bec per a doblegar l’altre extrem fins a aconseguir un nou ganxo. Després el va utilitzar per treure el recipient del menjar com sempre.

Apreciaran millor el gran ensurt que suposa observar aquest comportament en un corb després de llegir aquesta consideració dels autors: "La modificació intencionada d’un objecte per convertir-lo en una eina, sense un entrenament previ exhaustiu, és gairebé desconeguda en els animals. En els experiments realitzats per Povinelli, els ximpamzès es van mostrar incapaços d’adreçar un tub doblegat de manera que els servís per a treure una poma d’un forat, a no ser que haguessin rebut un entrenament explícit". Potser Povinelli faria bé de llogar els corbs de Kacelnink perquè entrenessin els seus ximpanzès. Però continuem.

Kacelnik i els seus estudiants van decidir llavors d’organitzar una sèrie d’observacions més sistemàtiques amb la mateixa parella de corbs. El muntatge era idèntic, però aquesta vegada només els facilitarien un filferro recte. El resultat va ser que, de 17 assajos, els corbs van aconseguir de treure la carn 10 cops. Però ara fixin-se en els detalls. Nou dels deu encerts es degueren a la femella, que va aconseguir doblegar el filferro per convertir-lo en un ganxo. I el desè el va aconseguir el mascle més aviat per casualitat, per l’expeditiu mètode de ficar el filferro tal com estava, sense doblegar-lo ni més punyetes. Així ho descriuen els autors: "El mascle poques vegades va intentar aquesta tasca, i mai no va arribar a doblegar el filferro. Es limitava a observar la femella, i li va robar el menjar en tres dels assajos". Ara sí, aquest és, precisament, el comportament que hom esperaria d’un corb. El corb era ell.

¿Són els animals més llestos del que solem pensar? Fa anys, els entomòlegs van quedar enlluernats per les desconcertants habilitats d’una vespa del gènere Sphex. Quan la vespa sortia a caçar, deixava el seu niu protegit per una tapadora. Més tard s’allunyava, matava la presa i l’arrossegava de tornada cap al niu. Però el niu estava cobert per la tapadora, així que Sphex deixava anar al presa, decantava la tapa, ficava la presa al niu i tornava a posar la tapa. L’exhibició semblava prou intel.ligent com per meravellar els estudiosos del comportament animal. Fins que un d’ells va fer el següent.

Va esperar que Sphex tapés el seu niu i sortís de cacera. Però, quan la vespa tornava amb la seva presa, l’investigador va decidir de donar-li un cop de mà i li va decantar la tapa del niu per estalviar-li aquesta passa del procediment. ¿Què va fer la vespa? Doncs va deixar la presa a uns centímetres del niu, es va acostar al niu i tornà a posar la tapa; a continuació, va refer el camí fins a la presa, la va agafar, la va arrossegar fins al niu, tornà a deixar-la anar, va treure la tapa, va agafar la presa, la va ficar al niu i va tornar a posar la tapa. ¿Intel.ligència? ¡Mai de la vida s’ha vist una animal tan ximple, i mira que hi ha animals beneits deixats anar! Bé, em penso que la presa encara devia ser més tonta. Segur que era un mascle. No hi ha una "intel.ligència animal", sinó moltes, i cada espècie només ha evolucionat la justa. Ja em diran si li’n cal gaire al corb per aconseguir la seva ració diària.

Traducció per gentilesa de l'Àngela


lasius i neglectus
7.10.02